M’agradaria parlar-te d’aquests sentiments, estimat lector. De ben segur que t’has trobat algun cop davant una situació que et provoca angoixa i nervis, que et fa por, que creus que no podràs dur-la a terme com a tu t’agradaria i que, conseqüentment, tot això et portarà al fracàs. I ara et pregunto: que hi ha de dolent en fracassar? Aquesta és una pregunta que (almenys a mi) costa molt d’interioritzar.
Sovint les persones tractem d’evitar aquestes situacions, ja que són contràries al fet de ser feliços o d’adquirir el ben estar. Però és realment certa aquesta afirmació? Jo considero que no.
Podem trobar un munt de persones al món, totes elles diferents: unes es caracteritzaran per ser optimistes, altres per ser pessimistes. Unes busquen la felicitat caminant per un terre amb pedres grans que fan que s’entrebanquin, uns altres tenen la sort que les pedres siguin més petites. Uns són rossos, altres morenos,... I així podria continuar definint un munt de diversitats sense arribar mai a port. Però d’una cosa estic segura: tots sentim, algun cop, la por a flor de pell.
Aleshores, si aquest és un sentiment tan comú entre els éssers humans, per què evitar-lo? No seria més fàcil intentar aprendre d’ell per fer-nos més forts a través de l’experiència? Sembla fàcil de dir i molt difícil de dur a terme, però com tots sabem, evitar els nervis i la por al fracàs és gairebé impossible.
Només vull donar-te un consell, que tu pots agafar i fer-lo teu o deixar que aquest marxi: pensa que ningú que realment valgui la pena riurà de tu en una situació que et provoqui angoixa, tots som humans, tots som, en aquest cas, iguals.
Així que endavant, sense por, no ets l’únic, no estàs sol!
