Bona tarda nois i noies! Avui m’agradaria destacar un terme que potser encara no hem experimentat gaire i que considero que és totalment necessari per arribar algun dia a exercir de mestres de la millor manera possible; parlo de la pràctica.
És evident que abans d’exercir-la, es requereix una certa formació teòrica relacionada amb l’àmbit pedagògic i educacional per tal de desenvolupar-nos adequadament. Quan realment trobes el sentit de totes les classes teòriques que ens estan impartint a la facultat, de tots els treballs en grup, de totes les presentacions orals i de totes les lectures “obligatòries” (no voldria pas oblidar aquesta última frase, ja que m’atreveixo a dir que llegint s’aprèn molt més del que ens podem arribar a imaginar), és quan et trobes davant un nen o una nena, i veus que per primer moment ets capaç de mirar-lo de manera diferent, potser et relaciones amb ell de la mateixa manera que ho feies abans, però ara comences a entendre el perquè de les seves reaccions, amb un simple gest pots arribar a analitzar un munt de coses sobre aquella petita persona que, a ulls d’una altra persona que no s’interessa pels infants des d’una perspectiva pedagògica i vocacional, no podria percebre el món d’incertesa, il·lusió i esperança que aquests porten a dins, a l'interior.
Tot això explicat es deu a un fet que em va sorprendre gratament fa tres dies. He compartit molts moments amb la meva cosina gran de quatre anyets (també en tinc una de dos anys), i sempre aconsegueix treure’m un somriure, sigui l’hora que sigui, ens trobem al dia que ens trobem i independentment del meu estat d’ànim. Amb el fet que un nen aconsegueixi fer-te riure o fer-se estimar pel motiu que sigui, ja el fa mereixedor d’ésser valorat i escoltat, ja que sovint això deixa en evidència que els grans podem aprendre grans coses dels més petits. No us sembla increïble?
El que l’altre dia em va sobtar és que, per molt temps que hagi passat amb la meva cosina i per molt que l’hagi estimat sempre, l’altre dia vaig començar a veure-la (en tots els sentits de la paraula) de manera diferent, des d’una altra perspectiva, d’una manera més pedagògica però alhora familiar, i aconseguir aquest tipus de visió sobre un nen és, per a mi, la manera més adequada de relacionar-te amb ell.
Vam estar dibuixant, rient, cantant, parlant i fent entremaliadures les dues juntes. Vaig ensenyar-li ha ser previnguda i neta (vam crear unes “bates” amb bosses blaves d’escombraries per no tacar-nos), però també vaig ensenyar-li que no passa res si de vegades endinsa tota la mà en un pot de pintura o si es taca la cara, si a conseqüència d’això somriu i s’ho passa bé!
Aquí us deixo un petit vídeo de la Martina cantant en anglès mentre dibuixa:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada