Bona nit nois!
Avui m’agradaria fer esment d’un llibre força interessant que hem hagut de llegir tots els alumnes de primer curs en el grau d’educació primària i que, personalment, m’ha fet reflexionar sobre moltíssims aspectes relacionats amb l’àmbit educatiu i sobretot amb el fet d’arribar a ser una bona mestra.
Aquí us deixo tres fragments que hem van cridar l’atenció al llegir aquest interessant llibre amb la justificació de la tria (que no és simplement pel fet que m’hagi agradat):
“Si seguim el camí de l’etimologia, constatem que la paraula vocació ens condueix fins al terme llatí vocatio, -onis, és a dir a la idea de crida, de demanda. El mestre ha de ser capaç d’escoltar aquesta crida de l’altre, del que arriba al món i necessita fites per orientar-se. És aquesta idea la que ens porta a afirmar sense cap mena de dubte que la professió de mestre és, d’entrada, vocacional, perquè qualsevol feina que està fonamentada a atendre les necessitats dels altres és vocacional. Els educadors atenem la crida que ens fan els nostres alumnes. Ells ens diuen: ‹‹Ep, mestre, que per aconseguir la meva humanitat - perquè en darrera instància aquest és el repte - necessito la teva companyia, necessito el teu suport. ›› Més endavant descobriràs que els mestres necessitem els alumnes més que ells a nosaltres, perquè, humans com som, també estem en fase de construcció contínua”.
La tria d’aquest fragment es deu a que, personalment, considero que aquesta capacitat que ha de tenir el mestre per escoltar la demanda de l’altre és imprescindible per exercir aquesta professió de manera adequada. I no només això, sinó que és un dels termes claus a l’hora d’educar, un terme que sota cap concepte es pot oblidar o deixar de banda quan tenim un infant davant nostre: parlo, per ser més concreta, de la paraula sol•licitud. Aquest terme, per tant, no és sinó un tipus especial de coneixement, la necessitat d’atendre al nen estant sempre a la seva disposició i proporcionant-li així confiança tant en l’educador com en sí mateix. És, en altres paraules, una determinada forma de veure, escoltar i reaccionar davant d’un infant determinat, en una situació determinada.
A més, m’agradaria destacar l’última frase d’aquest fragment escollit, ja que l’afirmació sembla una paradoxa, però és totalment certa. El bon mestre és aquell que té en compte allò que han predicat els seus antecessors (és a dir, coneix els mètodes de molts dels pedagogs importants i destacables que van innovar en l’educació abans que ell naixés), aquell que és conscient de tot el que succeeix al seu voltant en el present i que ho té en compte, per tal d’avançar en el seu mètode educatiu personal, i sobretot aquell que és conscient que l’educació i els sabers no es limiten al present, sinó que van més enllà, i aquest més enllà el trobem en els nens, per tant, ens veurem necessitats dels alumnes per tal de progressar i millorar, perquè al cap i a la fi, els mestres també estan en fase de construcció contínua.
“En moltes ocasions sentíem afirmacions com la següent: ‹‹Jo vull ser mestre perquè m’agraden els nens.›› Aquesta expressió tan col•loquial delata en la majoria de les ocasions una bona predisposició cap a l’exercici del magisteri, fa preveure una manera adequada de situar-se i d’actuar a l’aula. Però el que caracteritza la vida d’una aula és la complexitat. Els mestres són persones que actuen en ambients extremadament complexos. Ho fan sense receptes, sense la possibilitat de recórrer a tècniques inefables. Els mestres són persones que improvisen de manera constant, que gestionen la incertesa, que inventen respostes a situacions sempre noves. Viure enmig de la complexitat no és fàcil i, diguem-ho tot, també cansa. Per això, és imprescindible que la capacitat d’escoltar les demandes dels altres vagi acompanyada i tingui el suport constant de la reflexió sobre la pròpia acció”.
Considero que aquest fragment és realment interessant perquè ens parla d’una realitat propera, ens la mostra tal i com és. De ben segur que almenys un cop a la nostra vida haurem escoltat la frase jo vull ser mestre perquè m’agraden els nens a algun futur mestre. És evident que aquestes paraules delaten una bona predisposició cap a l’exercici de magisteri, però penso que aquesta explicació no és suficient si realment et vols dedicar a ser un bon professor, hauria d’anar sempre acompanyada de altres frases que deixessin entreveure molts més interessos a l’hora d’arribar a ser mestres, perquè que t’agradin els nens és important, però més ho és saber com tractar-los, com ajudar-los, saber que, com diu el fragment, els mestres són persones que actuen en ambients extremadament complexos i que, per conseqüència, només amb estimar els nens tindrem part de la feina feta, però no estarà pas assolida en la seva totalitat. Un altre motiu pel qual he escollit aquest fragment és perquè, a part de plantejar-nos el problema principal que la majoria de futurs mestres desconeixen, ens posen a l’abast i ens proporcionen una solució o, si més no, ens fan un gran consell: que el fet d’escoltar la demanda de l’altre vagi sempre acompanyat d’una reflexió constant sobre la nostra pròpia acció.
“A l’escola hem de llegir, també, la Bíblia. I esmentem la Bíblia a propòsit, perquè no hi ha dubte que és un dels substrats sobre els quals es fonamenta la concepció que tenim sobre la vida i sobre la mort. Una concepció que ens permet entendre per quin motiu les nostres ciutats i els nostres pobles, més enllà de situar-se a prop d’un riu, s’organitzen al voltant d’una església o d’una catedral. El riu garanteix l’aigua, és a dir, resol una necessitat física. L’església proveeix el sentit, és a dir, resol una necessitat espiritual. És clar que això passava abans. Ara els pobles i les ciutats s’organitzen al voltant dels centres comercials i dels grans magatzems. Però, si analitzem el fenomen a fons, és possible que arribem a concloure que l’únic que ha succeït és un desplaçament. La qüestió de fons continua sent la mateixa: com a éssers humans necessitem buscar explicacions a la nostra indeterminació, a la nostra condició d’éssers finits. Abans les respostes venien de l’església, i avui, de la targeta de crèdit”.
Aquest últim fragment l’he escollit no precisament perquè m’hagi agradat, sinó més bé tot el contrari, ni m’ha agradat ni hi estic d’acord amb el que s’afirma o s’aconsella. Primerament, considero que hi ha una gran contradicció en aquestes paraules: els autors afirmen que a l’escola hem de llegir la Bíblia perquè dóna explicacions i respostes a les nostres preguntes que ens formulem molt sovint els humans (d’on venim, a on anem, per què morim, per què naixem, etc.), però alhora diuen que actualment aquestes respostes no les busquem pas a la Bíblia perquè ara els interessos estan posicionats en una altra direcció. Llavors, per què hem de llegir la Bíblia actualment? Penso que és un fragment totalment contradictori, a no ser que pretenguin tornar al passat i que els pobles i les ciutats s’organitzin al voltant d’esglésies. Per altra banda, penso que és totalment normal que les ciutats ja no es trobin al costat d’un riu (ja que tenim mètodes més efectius per aconseguir aigua potable) i que aquestes no girin entorn a l’església, ja que actualment podem trobar el sentit de la vida en moltes altres explicacions que s’allunyen totalment de les de la Bíblia (com seria, per exemple, l’explicació que trobem a través de la ciència). Per últim, m’agradaria destacar que cada infant és lliure de preguntar-se el que vulgui i, així com és lliure per preguntar-se, també ho ha de ser per respondre-s de la manera que més li plagui o que més li convenci. Ens trobem a una societat on es valora la llibertat, tant d’expressió com de pensament. Així doncs, deixem que siguin els nens o les famílies de cada infant els que decideixin quin mètode triar per trobar resposta als seus interrogants.
Aquesta ha estat una entrada una mica extensa, però crec que és força interessant llegir aquestes reflexions, de ben segur que d’alguna cosa us serviran, o això espero!
Salut, Maria
