diumenge, 18 de desembre del 2011

El poder de los sueños... (andwewellsee)



Aquí us deixo un vídeo creat per un amic que va decidir agafar els moments més significatius de diferents pel·lícules en relació amb perseguir els somnis! És realment estimulant i profund, només heu de disposar de quatre minuts per adonar-vos (aquells que no ho hàgiu fet ja) que tot allò que desitgeu ho podeu arribar a aconseguir, sense deixar que ningú posi barreres entre els somnis i vosaltres!


Salut, Maria.

NADAL!

S’aproximen les festes de Nadal, una època que des dels més petits fins els més grans desitgen amb una il·lusió curiosa, diferent. Alguns per tradició, altres per curiositat, altres per les simples vacances que aquestes celebracions comporten, però tots esperem el nadal amb un somriure a la boca (independentment del motiu). Aquesta és la màgia d’una de les tradicions més antigues de la història de la humanitat: el fet que provoqui somriures a tothom!

Aquell olor diferent que tenen els carrers a l’hivern, l’ambient acollidor de les ciutats amb les llums típiques de nadal, la sensació de tranquil·litat i calma que aquest transmet, els sopars familiars amb trobades esperades, els torrons, les neules, el cava, els moments que passes amb la família més propera per decorar la casa o muntar l’arbre... Infinites són les causes per les que espero una època com aquesta.

Voldria desitjar-vos a tots aquells que llegiu això un molt bon nadal! Descanseu, gaudiu, i sobretot sigueu positius, deixant enrere tots els errors i els mals records de l’any amb l’esperança que el que s’inicia d’aquí pocs dies serà molt millor que tots els que hem viscut fins ara!


Petons, Maria.

Nervis, angoixa, fracàs… Podem aprendre d’ells!



M’agradaria parlar-te d’aquests sentiments, estimat lector. De ben segur que t’has trobat algun cop davant una situació que et provoca angoixa i nervis, que et fa por, que creus que no podràs dur-la a terme com a tu t’agradaria i que, conseqüentment, tot això et portarà al fracàs. I ara et pregunto: que hi ha de dolent en fracassar? Aquesta és una pregunta que (almenys a mi) costa molt d’interioritzar. 

Sovint les persones tractem d’evitar aquestes situacions, ja que són contràries al fet de ser feliços o d’adquirir el ben estar. Però és realment certa aquesta afirmació? Jo considero que no.

Podem trobar un munt de persones al món, totes elles diferents: unes es caracteritzaran per ser optimistes, altres per ser pessimistes. Unes busquen la felicitat caminant per un terre amb pedres grans que fan que s’entrebanquin, uns altres tenen la sort que les pedres siguin més petites. Uns són rossos, altres morenos,... I així podria continuar definint un munt de diversitats sense arribar mai a port. Però d’una cosa estic segura: tots sentim, algun cop, la por a flor de pell. 

Aleshores, si aquest és un sentiment tan comú entre els éssers humans, per què evitar-lo? No seria més fàcil intentar aprendre d’ell per fer-nos més forts a través de l’experiència? Sembla fàcil de dir i molt difícil de dur a terme, però com tots sabem, evitar els nervis i la por al fracàs és gairebé impossible.
Només vull donar-te un consell, que tu pots agafar i fer-lo teu o deixar que aquest marxi: pensa que ningú que realment valgui la pena riurà de tu en una situació que et provoqui angoixa, tots som humans, tots som, en aquest cas, iguals.

Així que endavant, sense por, no ets l’únic, no estàs sol!

Aprendre amb cançons és més divertit!

Fa anys, quan feia P5, vaig tenir un professor a classe que va deixar empremta en el meu cor. Mostrava interès per tots els alumnes de manera especial i curiosa. Cada matí, aconseguia saber, a través d'una única mirada, quin nen necessitava un petó a la galta, qui tenia ganes de gresca o qui demanava una abraçada sense expressar-ho verbalment.

Et parlo de l'Hilari, un mestre entregat, un bon mestre. És difícil enrecordar-te de fets tan passats, però quan algú, alguna cosa o algun fet troben un lloc a dins del teu cor i decideixen quedar- s’hi, ho fan també a la teva ment.
L’Hilari era un home decidit, simpàtic, comprensiu, tranquil, i amb un gran do a l’hora de tractar amb infants; tots ens l’estimàvem! Era realment creatiu, i potser per tots aquests motius va acabar creant una sèrie educativa de dibuixos animats que va tenir molt d’èxit, aconseguint amb aquesta que una gran quantitat de nens aprenguessin un munt de coses, i aquest és un fet realment admirable, així com també ho és ell. 

Aquí us deixo la cançó prèvia a l’inici dels capítols, és un honor per a mi haver-lo tingut com a mestre, i sobretot veure com els seus esforços han servit d’alguna cosa!


Salut, Maria.

Història de l'educació en 10 minuts

Mestres o futurs mestres: com fer que aprenguin realment!

"Dime y lo olvido, enséñame y lo recuerdo, involúcrame y lo aprendo."
Benjamin Franklin

dissabte, 17 de desembre del 2011

Diàleg amb Rousseau, a l'estil "Elogi de la feblesa"


  • -      Bona nit Rousseau!

    -   Qui és que té la arrogància d’aclamar-me a altes hores de la nit?

    -   Sóc la Maria del segle XXI, a cas considera vostè que hi ha una hora determinada per dialogar i reflexionar sobre temes que, sota el meu punt de vista, preocupen la societat (o almenys així hauria de ser), com és ara el terme educació, una paraula que, sens dubte, pot desembocar en la pura i real felicitat?

    -   Haver començat per aquí, estimada Maria. Tens raó, i suposo que voldràs aconseguir alguna cosa amb aquesta trobada, tindràs algun objectiu.. Així som els éssers humans, almenys un cop ens socialitzem.

    -   Doncs sí, darrera d’aquesta conversació s’amaga una pretensió; m’agradaria que reflexionéssim junts, sobre la pedagogia i tot allò relacionat amb l’educació. Sóc estudiant d’Educació Primària a la facultat Blanquera, i el meu únic objectiu és arribar a ser una bona mestra, visualitzant l’adjectiu des de totes les seves perspectives. A cas és aquest un interès que consideres negatiu? I quina millor manera per adquirir més coneixements que establir un amè diàleg amb tu?

    -   (Minuts reflexius per part de Rousseau). Em sorprens Maria, i això m’agrada! Tirem endavant doncs, aquesta conversa.

    Vam passar al voltat de dues hores conversant sobre els constants rebutjos que rebia per part  d’alguns que havien sentit parlar dels seus pensaments, de les seves reflexions, així com també vaig tenir l’honor d’escoltar paraules i frases cultes que deixaven entreveure la seva saviesa. Allò que primer em va explicar va ser el seu interès per reformar totalment la societat i el seu pensament.

    -    Així doncs, Rousseau, a través de la teva obra titulada Emili o De l’educació, pretens canviar la mentalitat de la població que t’envolta (mostrant la teva postura contrària a l’opressió i degeneració amb que la societat sotmet als individus en la complexa evolució i transformació), defensant que l’home és bo per naturalesa i que és la societat que el perverteix?

    -   Exacte. A través de cinc llibres, dividits segons les etapes per les que passa l’infant durant la seva evolució, he volgut destacar punts que considero molt importants pedagògicament parlant: quan l’infant no ha assolit encara els cinc anys, és imprescindible basar la seva educació en les sensacions i l’experiència sense permetre que res del seu entorn el limiti ni li posi traves en el seu camí.

    -   En serien un exemple el proteccionisme patern o la persuasió que produeix el caprici?

    -   Així és. A més, un cop l’infant ha arribat a l’edat dels dotze anys, considero que ha d’haver adquirit una formació integral a través del desenvolupament dels sentits i tot el que aquests comporten (habilitats motrius, llenguatge, etc.), tenint en compte també que se’ls hi ha de donar llibertat i diversió a l’hora de que avancin en la seva formació, tant física com psíquica.

    -   En aquest segon llibre, Rousseau, fas esment de reflexions amb les quals estic molt d’acord, tenint en compte que m’agradaria basar-me en aquestes el dia que arribi a exercir de mestra. Trobo molt positiu el fet d’orientar i guiar el nen, sense necessitat de donar simples ordres o obligacions, ja que penso que el bon mestre o educador és aquell que es preocupa pel desenvolupament integral i sa de l’individu, i crec que aquesta és una molt bona opció per aconseguir-ho!

    -   Així és Maria! Em satisfà que hi hagi gent com tu que pensi d’aquesta manera. Fins aquí he pogut donar-te informació més centrada en l’àmbit en el que tu vols exercir; la primària.

    -   També m’agradaria, si no és molèstia, que em parlessis d’etapes en les quals jo no interactuaré amb els nens, perquè no només m’interessa o em preocupa la formació de l’individu en l’etapa que jo estic estudiant, sinó que tinc predilecció per l’ésser humà, per la seva felicitat, i penso que a través d’un estudi de l’educació podem arribar a assolir un grau molt alt de felicitat, perquè la felicitat, pensin el que pensin, ve necessitada del saber.

    -   Interessant.. Doncs no seré jo qui posi barreres al teu propi saber. Continuem. Un cop adquirits certs aprenentatges i fins els quinze anys, és important despertar la curiositat del noi dirigida a coneixements més complexes i intel·lectuals, com ara l’astronomia, la física, els oficis.. a través d’experiències empíriques i útils per a ell.

    -   A més, és important en aquesta etapa, que el noi aprengui a reflexionar en profunditat sobre tots els aprenentatges, o almenys així ho considero jo.

    -   Exactament. És molt important aquest punt que acabes de destacar. En els últims dos llibres continuo en reflexió sobre l’educació més adient per al noi, des d’una perspectiva més emocional, promovent valors com l’amistat, la pietat, etc., però partint sempre de l’experiència, així com també hem de tractar l’educació sexual, un punt molt important a tenir en compte.

    -   Considero potser, Rousseau, que aquí i ara t’estàs contradient. No creus que la societat corroeix l’home? Així doncs, seria innecessari parlar de temes relacionats amb aquesta.

    La conversa va continuar durant una llarga estona més, de la qual vam extreure’n moltes conclusions. És evident que Rousseau és un exemple a seguir per molts professors o persones interessades en l’educació avui dia, sabent que h tingut molta acceptació social i educativa, produint això que avui dia sigui un dels punts de referència de moltes persones (m’incloc) i dels sistemes educatius actuals en el tractament pedagògic de l’ensenyament que s’imparteix als centres escolars.

divendres, 16 de desembre del 2011

La música mou el món!

Música és màgia, música és sentiment, música és vivències, música és passió, amor, tendresa, amistat, odi, música és TOT. És per aquest motiu que penso que la música mou el món.
Si pensem en aquesta afirmació que acabo de fer i reflexionem sobre ella, ens adonarem que segurament tinc raó. No hi ha cap persona que no escolti música, que no s’emocioni amb alguna cançó en especial o que no experimenti una sensació única quan es troba envoltat de melodies, de ritme, de passió.

Des dels més petits fins als més grans, tots tenim la necessitat de desfogar-nos algun cop, i un bon mètode per aconseguir-ho és apropar-te a aquest món mencionat anteriorment.
A més, penso que les cançons, els ritmes, les melodies, per les que una persona té preferència o predilecció, deixen entreveure com és aquesta des de totes les perspectives en les que podem analitzar-la. Aquests fets fan que l’afirmació parli per sí sola.




Una cançó que parla sobre tot allò que es trobarà un nen només entrar al “nostre” món, sobre totes les situacions a la que es podrà trobar, però sobretot fa molta referència al fet que, segons com actuem davant la vida i com la interpretem, podrem arribar a viure plenament feliços, amb una actitud positiva; aquesta és la clau de la vida!
Potser no us agradarà a tots els que l’escolteu, però més que en el conjunt, m’agradaria que escoltéssiu cadascuna de les paraules i frases que s’esmenten: gràcies a aquestes no em fa falta dir res més. Nens, teniu tota una vida per davant; aprofiteu-la! J

Somriu, sigues feliç!


Hola nois i noies! He trobat un estudi força interessant que en spot servir per ser encara més conscients de la importancia de ser feliç, un terme essencial a les nostres vides i que tots, sense excepcions, dessitgem adquirir. A partir d’aquest, he redactat una breu reflexió que de ben segur ens pot servir d’ajuda.




T'has preguntat alguna vegada en quin país es viu més feliç? Doncs pel que sembla aquesta pregunta se l’ha plantejat la major part de la societat i s'han obtingut ja uns resultats.
Els resultats sobre quins són els nens més feliços del món (i per tant on s'és més feliç) ens dóna com a resultat que Holanda és el país més feliç per als nens, de 29 països europeus.
Una enquesta efectuada sobre la base de 43 criteris entre els quals destaquen l'habitatge, la pobresa, l'obesitat i la mortalitat infantil, recollits en 2006 i recopilats pel Grup d'Acció contra la Pobresa Infantil (CPAG) dóna així aquestes dades on Espanya no queda molt afavorida ja que es troba en el lloc número 13.
Els primers de la llista són Holanda, Suècia, Noruega, Islàndia, Finlàndia i Dinamarca; mentre que els últims llocs que queden a la cua són Letònia, Lituània i Malta.
Això ens donarà molt que pensar perquè, si els nens no són feliços, no per coses materials, sinó per afecte, sentiments, etc. potser és que hi ha alguna cosa a la que no parem atenció suficient; abans els nens podien sortir al carrer a jugar, podien estar segurs dins d'una inseguretat i ara sempre cal limitar-los perquè no corrin problemes.
Però a més sembla que la seva educació també és un problema (i no parlem només d'estudis, sinó de regles, tolerància, companyerisme, etc.)
És per això últim que considero que els mestres tenim una gran responsabilitat en quant al problema plantejat. A les nostres mans també està aconseguir que els nostres alumnes arribin a ser el màxim de feliços posible (sense oblidar que aquests alumnes abans són persones amb un futur encara per descobrir).


Visita al Cosmocaixa!

Amb motiu de la setmana SAE, els alumnes de primer en el grau d’Educació Primària vam haver de visitar una institució educativa per tal de viure l’experiència i enriquir-nos d’aquesta.
Ens trobem davant el museu de la ciència ubicat a Barcelona. M’he decantat per aquesta opció no només pel fet que quan cursava els estudis de la ESO vaig visitar aquesta institució vàries vegades i em va semblar una manera molt divertida i interessant d’aprendre i adquirir aprenentatges, sinó també perquè personalment considero que la millor opció per tal que un infant aprengui realment i li trobi sentit a aquesta adquisició d’aprenentatges, és molt adient que ho facin de manera empírica, a través de l’observació, l’anàlisi de tot allò que veuen i aprenen i el contacte directe amb qualsevol fet que provoqui un assoliment dels aprenentatges desitjats, aconseguint, a través d’aquest mètode, que els infants reflexionin profundament i real sobre tot allò que han d’aprendre, intentant sempre que aquest procés sigui divertit i que els nanos li trobin un vertader sentit a allò après.
Cosmocaixa ofereix un munt d’activitats per realitzar a dins del seu museu; en serien un exemple els espais permanents (mur geològic, el bosc inundat, la sala de la matèria, el planetari, el toca, toca!, l’estació meteorològica, entre d’altres), així com també podem trobar exposicions temporals (actualment una relacionada amb el reciclatge i una altra que fa referència als dinosaures, explicats des de totes les perspectives possibles).



En definitiva, un museu força interessant que et recomano visitar, tinguis l’edat que tinguis!

dijous, 15 de desembre del 2011

¿A que huele lo inoloro?


"Los olores, los sabores, son una dimensión a parte, una dimensión subjetiva del individuo, fuera de la objetividad y la monotonidad. A través de éstas capacidades, conseguimos olvidar nuestra propia presencia física para evadirnos en un mundo de complejidad y de variedad de sentimientos y sensaciones efímeras, que nunca serán vividas dos veces de la misma manera. Un mismo olor, será interpretado, según la persona y las circunstancias que la rodean, de manera distinta.

El vacío, ausente de materia, bruma, niebla y también un sentimiento, el vacío no es más que materia subjetiva, nuestro medio de transporte a la evasión. La ausencia de materia crea en nosotros un sentimiento, sentimiento de pánico, de estrés, vivencias que nos pone la piel de gallina.

En los momentos en el que el hombre se siente solo, inconsciente, se evade a través de su imaginación, con la cual recrea sin poder evitarlo olores, olores de sus amores, de sus angustias.
Lo inoloro, por tanto, no existe, solo existe la ausencia de olor y ésta no tiene que ver con la vida, sino con la muerte.

Nuestra imaginación, permitida a la vez por nuestra inteligencia, nos ofrece un mundo a parte, siempre relativo a vivencias de realidad. Nos permite recrear momentos de la vida a nuestra manera, y nos deja la libertad de despreocuparnos de aquello que nos perturba.

El olfato, es una inteligencia viva, que sin parar capta e interpreta la esencia de la materia. Esta virtud, en ausencia de materia, frente a la imposibilidad de captar o recibir información, se evade para recrear y reinterpretar olores, sabores, del pasado o bien totalmente imaginarios.”

Una reflexió força interessant i curiosa, felicitats Fede! <3 

Federico Evrard 


Salut, Maria.

dimarts, 13 de desembre del 2011

Gràcies a una paraula anomenada "pràctica"

Bona tarda nois i noies! Avui m’agradaria destacar un terme que potser encara no hem experimentat gaire i que considero que és totalment necessari per arribar algun dia a exercir de mestres de la millor manera possible; parlo de la pràctica.

És evident que abans d’exercir-la, es requereix una certa formació teòrica relacionada amb l’àmbit pedagògic i educacional per tal de desenvolupar-nos adequadament. Quan realment trobes el sentit de totes les classes teòriques que ens estan impartint a la facultat, de tots els treballs en grup, de totes les presentacions orals i de totes les lectures “obligatòries”  (no voldria pas oblidar aquesta última frase, ja que m’atreveixo a dir que llegint s’aprèn molt més del que ens podem arribar a imaginar), és quan et trobes davant un nen o una nena, i veus que per primer moment ets capaç de mirar-lo de manera diferent, potser et relaciones amb ell de la mateixa manera que ho feies abans, però ara comences a entendre el perquè de les seves reaccions, amb un simple gest pots arribar a analitzar un munt de coses sobre aquella petita persona que, a ulls d’una altra persona que no s’interessa pels infants des d’una perspectiva pedagògica i vocacional, no podria percebre el món d’incertesa, il·lusió i esperança que aquests porten a dins, a l'interior.

Tot això explicat es deu a un fet que em va sorprendre gratament fa tres dies. He compartit molts moments amb la meva cosina gran de quatre anyets (també en tinc una de dos anys), i sempre aconsegueix treure’m un somriure, sigui l’hora que sigui, ens trobem al dia que ens trobem i independentment del meu estat d’ànim. Amb el fet que un nen aconsegueixi fer-te riure o fer-se estimar pel motiu que sigui, ja el fa mereixedor d’ésser valorat i escoltat, ja que sovint això deixa en evidència que els grans podem aprendre grans coses dels més petits. No us sembla increïble?
El que l’altre dia em va sobtar és que, per molt temps que hagi passat amb la meva cosina i per molt que l’hagi estimat sempre, l’altre dia vaig començar a veure-la (en tots els sentits de la paraula) de manera diferent, des d’una altra perspectiva, d’una manera més pedagògica però alhora familiar, i aconseguir aquest tipus de visió sobre un nen és, per a mi, la manera més adequada de relacionar-te amb ell.

Vam estar dibuixant, rient, cantant, parlant i fent entremaliadures les dues juntes. Vaig ensenyar-li ha ser previnguda i neta (vam crear unes “bates” amb bosses blaves d’escombraries per no tacar-nos), però també vaig ensenyar-li que no passa res si de vegades endinsa tota la mà en un pot de pintura o si es taca la cara, si a conseqüència d’això somriu i s’ho passa bé!


Aquí us deixo un petit vídeo de la Martina cantant en anglès mentre dibuixa:



dimecres, 7 de desembre del 2011

Va de mestres.. Llibre que recomano!

Bona nit nois!
Avui m’agradaria fer esment d’un llibre força interessant que hem hagut de llegir tots els alumnes de primer curs en el grau d’educació primària i que, personalment, m’ha fet reflexionar sobre moltíssims aspectes relacionats amb l’àmbit educatiu i sobretot amb el fet d’arribar a ser una bona mestra.
Aquí us deixo tres fragments que hem van cridar l’atenció al llegir aquest interessant llibre amb la justificació de la tria (que no és simplement pel fet que m’hagi agradat):
“Si seguim el camí de l’etimologia, constatem que la paraula vocació ens condueix fins al terme llatí vocatio, -onis, és a dir a la idea de crida, de demanda. El mestre ha de ser capaç d’escoltar aquesta crida de l’altre, del que arriba al món i necessita fites per orientar-se. És aquesta idea la que ens porta a afirmar sense cap mena de dubte que la professió de mestre és, d’entrada, vocacional, perquè qualsevol feina que està fonamentada a atendre les necessitats dels altres és vocacional. Els educadors atenem la crida que ens fan els nostres alumnes. Ells ens diuen: ‹‹Ep, mestre, que per aconseguir la meva humanitat - perquè en darrera instància aquest és el repte - necessito la teva companyia, necessito el teu suport. ›› Més endavant descobriràs que els mestres necessitem els alumnes més que ells a nosaltres, perquè, humans com som, també estem en fase de construcció contínua”.
La tria d’aquest fragment es deu a que, personalment, considero que aquesta capacitat que ha de tenir el mestre per escoltar la demanda de l’altre és imprescindible per exercir aquesta professió de manera adequada. I no només això, sinó que és un dels termes claus a l’hora d’educar, un terme que sota cap concepte es pot oblidar o deixar de banda quan tenim un infant davant nostre: parlo, per ser més concreta, de la paraula sol•licitud. Aquest terme, per tant, no és sinó un tipus especial de coneixement, la necessitat d’atendre al nen estant sempre a la seva disposició i proporcionant-li així confiança tant en l’educador com en sí mateix. És, en altres paraules, una determinada forma de veure, escoltar i reaccionar davant d’un infant determinat, en una situació determinada.
A més, m’agradaria destacar l’última frase d’aquest fragment escollit, ja que l’afirmació sembla una paradoxa, però és totalment certa. El bon mestre és aquell que té en compte allò que han predicat els seus antecessors (és a dir, coneix els mètodes de molts dels pedagogs importants i destacables que van innovar en l’educació abans que ell naixés), aquell que és conscient de tot el que succeeix al seu voltant en el present i que ho té en compte, per tal d’avançar en el seu mètode educatiu personal, i sobretot aquell que és conscient que l’educació i els sabers no es limiten al present, sinó que van més enllà, i aquest més enllà el trobem en els nens, per tant, ens veurem necessitats dels alumnes per tal de progressar i millorar, perquè al cap i a la fi, els mestres també estan en fase de construcció contínua.
“En moltes ocasions sentíem afirmacions com la següent: ‹‹Jo vull ser mestre perquè m’agraden els nens.›› Aquesta expressió tan col•loquial delata en la majoria de les ocasions una bona predisposició cap a l’exercici del magisteri, fa preveure una manera adequada de situar-se i d’actuar a l’aula. Però el que caracteritza la vida d’una aula és la complexitat. Els mestres són persones que actuen en ambients extremadament complexos. Ho fan sense receptes, sense la possibilitat de recórrer a tècniques inefables. Els mestres són persones que improvisen de manera constant, que gestionen la incertesa, que inventen respostes a situacions sempre noves. Viure enmig de la complexitat no és fàcil i, diguem-ho tot, també cansa. Per això, és imprescindible que la capacitat d’escoltar les demandes dels altres vagi acompanyada i tingui el suport constant de la reflexió sobre la pròpia acció”.
Considero que aquest fragment és realment interessant perquè ens parla d’una realitat propera, ens la mostra tal i com és. De ben segur que almenys un cop a la nostra vida haurem escoltat la frase jo vull ser mestre perquè m’agraden els nens a algun futur mestre. És evident que aquestes paraules delaten una bona predisposició cap a l’exercici de magisteri, però penso que aquesta explicació no és suficient si realment et vols dedicar a ser un bon professor, hauria d’anar sempre acompanyada de altres frases que deixessin entreveure molts més interessos a l’hora d’arribar a ser mestres, perquè que t’agradin  els nens és important, però més ho és saber com tractar-los, com ajudar-los, saber que, com diu el fragment, els mestres són persones que actuen en ambients extremadament complexos i que, per conseqüència, només amb estimar els nens tindrem part de la feina feta, però no estarà pas assolida en la seva totalitat. Un altre motiu pel qual he escollit aquest fragment és perquè, a part de plantejar-nos el problema principal que la majoria de futurs mestres desconeixen, ens posen a l’abast i ens proporcionen una solució o, si més no, ens fan un gran consell: que el fet d’escoltar la demanda de l’altre vagi sempre acompanyat d’una reflexió constant sobre la nostra pròpia acció.
“A l’escola hem de llegir, també, la Bíblia. I esmentem la Bíblia a propòsit, perquè no hi ha dubte que és un dels substrats sobre els quals es fonamenta la concepció que tenim sobre la vida i sobre la mort. Una concepció que ens permet entendre per quin motiu les nostres ciutats i els nostres pobles, més enllà de situar-se a prop d’un riu, s’organitzen al voltant d’una església o d’una catedral. El riu garanteix l’aigua, és a dir, resol una necessitat física. L’església proveeix el sentit, és a dir, resol una necessitat espiritual. És clar que això passava abans. Ara els pobles i les ciutats s’organitzen al voltant dels centres comercials i dels grans magatzems. Però, si analitzem el fenomen a fons, és possible que arribem a concloure que l’únic que ha succeït és un desplaçament. La qüestió de fons continua sent la mateixa: com a éssers humans necessitem buscar explicacions a la nostra indeterminació, a la nostra condició d’éssers finits. Abans les respostes venien de l’església, i avui, de la targeta de crèdit”.
Aquest últim fragment l’he escollit no precisament perquè m’hagi agradat, sinó més bé tot el contrari, ni m’ha agradat ni hi estic d’acord amb el que s’afirma o s’aconsella. Primerament, considero que hi ha una gran contradicció en aquestes paraules: els autors afirmen que a l’escola hem de llegir la Bíblia perquè dóna explicacions i respostes a les nostres preguntes que ens formulem molt sovint els humans (d’on venim, a on anem, per què morim, per què naixem, etc.), però alhora diuen que actualment aquestes respostes no les busquem pas a la Bíblia perquè ara els interessos estan posicionats en una altra direcció. Llavors, per què hem de llegir la Bíblia actualment? Penso que és un fragment totalment contradictori, a no ser que pretenguin tornar al passat i que els pobles i les ciutats s’organitzin al voltant d’esglésies. Per altra banda, penso que és totalment normal que les ciutats ja no es trobin al costat d’un riu (ja que tenim mètodes més efectius per aconseguir aigua potable) i que aquestes no girin entorn a l’església, ja que actualment podem trobar el sentit de la vida en moltes altres explicacions que s’allunyen totalment de les de la Bíblia (com seria, per exemple, l’explicació que trobem a través de la ciència). Per últim, m’agradaria destacar que cada infant és lliure de preguntar-se el que vulgui i, així com és lliure per preguntar-se, també ho ha de ser per respondre-s de la manera que més li plagui o que més li convenci. Ens trobem a una societat on es valora la llibertat, tant d’expressió com de pensament. Així doncs, deixem que siguin els nens o les famílies de cada infant els que decideixin quin mètode triar per trobar resposta als seus interrogants.
Aquesta ha estat una entrada una mica extensa, però crec que és força interessant llegir aquestes reflexions, de ben segur que d’alguna cosa us serviran, o això espero!
Salut, Maria